TIC, TIC, TIC

Ja sabeu que jo sempre he set partidari de les TIC a la vida, per tant, si hem de decidir si són positives o no pels centres, sense pensar-ho diria que sí. Són necessàries? ho són. Faciliten i amplien la manera d'atracar-nos als infants: poden consultar imatges entre tots, visitar webs on-line, descobrir junts alhora, compartir dubtes, ens poden seguir des de casa, des d'un mòvil, tablet... Poden adaptar-nos millor als nens: presentar més o menys text/imatges/vídeos, fer-los reflexionar més i potenciar la autonomia personal. De fet, penso que és aquest el principal repte d'un mestre: fer persones autònomes per a la vida. Si ho aconsegueixen, vol dir que han adquirit les competències bàsiques per desenvolupar-se a la vida. Per ser persones de profit, plenes i que poden aportar a la societat la seva persona.

Les TIC  no són la panacea, de fet, no per emprar o conèixer més eines 2.0 ets millor mestre. Les TIC són un projecte, una altra manera d'entendre i veure l'ensenyament i la vida. Formen part de la nostra realitat, de la nostra societat. Si vols mantenir-te separat estàs perdut. Perquè els avanços no tenen volta endarrera, i els mestres no haurien de ser massa conservadors. En cas contrari, mai podríem anar cap endavant.

Una vegada reconeguda la seva importància, i après un poc com fer-les servir. Què ens queda? Tot. Això només és el començament. Queda el més difícil encara, adaptar-les a les nostres necessitats que no són altres que les dels infants. Totes les eines, així com els descobriments científics són importants, però, encara ho són més quan poden aplicar-se amb alguna utilitat per l'ésser humà. No penseu el mateix?

Gràcies a internet podem compartir ipso facto qualsevol tipus d'informació, de projecte, de idea. Aprofitant aquesta oportunitat, col·laboren en el centre, amb les famílies i amb altres persones interessades per millorar totes les situacions que ens trobem. Crec que aquest és el camí. No serà per manca d'eines.

I per acabar, una mostra del que vull transmetre el poden trobar a http://www.educacontic.es, crec que des del primer moment que un estudiant comença els estudis de GEDI, algú li hauria de recomanar aquesta direcció. És fascinant el que pots trobar, experiències, recomanacions...fins i tot l'oportunitat de formar part de projectes. No és d'això del que es tracta? no és això del que estem parlant?  

 http://www.educacontic.es

La pissarra digital (PDI)

Què és una pissarra digital i quines aplicacions didàctiques té?

Una pissarra digital és una superfície tàctil on el que es veu és el resultat d’endollar un ordinador a un projector. Així doncs, el que es veu a la pissarra és el mateix que el que es veu a l’ordinador, amb l’avantatge de que la pissarra és tàctil.

Per completar i millorar l’experiència multimèdia podem emprar a més altaveus, micròfons, escàners, webcams...

Com passa actualment, una connexió ràpida a intenet és més que recomanada, es quasi una exigència per poder treure realment profit de les possibilitats que ofereix aquest i qualsevol altre gadget/ordinador/aparell tecnològic.

Què fem amb una PDI al aula?

Podem fer de tot. És una altra manera d’ensenyar i d’aprendre gràcies a la seva interactivitat. Per primera vegada es podran fer anotacions a la mateixa volta que es visiona un vídeo o es llegeix un text; és a dir, suposo que a molts de nosaltres ens ha passat que veient un documental algú fa un comentari i tu no arribes a veure allò que indiquen o assenyalen, o no comprens el que diuen o volen dir. Mitjançant la pissarra digital es pot fer una pausa (efecte Kit-kat), i concretar damunt de la imatge allò que estan dient.

Amb una PDI pots fer realment powerpoints interactius, a mode de tablet gegant. Així doncs, el que s’hauria de fer primerament és una formació sobre l’aparat. Es podem trobar molts i molt diversos cursos ala xarxa, o accedir a webs de l’estil www.educacontic.es on hi ha tota mena de formació i informació.

Hem d’aprofitar també aquesta eina per augmentar l’interès i la curiositat dels petits alhora d’aprendre. Per exemple, si els hi agrada els animals, poden cercar informació i mostrar-la en grup a tota la classe. A més, aquesta informació s’enriqueix si afegim sons, veus, vídeos, informació rellevant i curiosa dels mateixos, plantilles per pintar, per crear ells mateixos, per modificar, poden fer puzles, fins i tot poden parlar dels animals mab alumnes d’altres centres i compartir informació. La qual pot ser mostrada, a tota la classe, una vegada més, mitjançant la pissarra digital.

Una pissarra digital és una tablet gegant, plena de possibilitats i potencialitats, les quals haurem de ser capaços de descobrir. En cas contrari, si el veiem només com una pissarra clàssica però moderna, el que tindrem serà  un aparell car sense funcionalitat.

Què t'agradaria o necessitaries perquè et motivessin en un centre?

La primera cosa que sempre fa falta quan treballes, ja sigui individualment o en grup és positivisme: alegria, ganes de fer coses, de crear, d'aportar i si poden fer coses de profit  i ben fetes encara millor :)

Què fa falta per motivar-me? Primer de tot l'equip, no anirem enlloc si l'equip sencer no està motivat. Com deia un amic meu - parafrasejant en Napoléon, crec recordar- més o menys:

"Fins i tot l 'exercit més ràpid del món anirà al pas del més lent dels seus soldats."

Així que, si tenim companys desmotivats haurem de parlar per motivar-los. Però, hi ha nosaltres? Hem de tenir objectius clars i ganes de millorar. Si tenim eines encara millor, però gràcies al meu bagatge laboral som conscient que les companyies podrien millorar molt en temes de renovació d'equips i de motivació del personal. Sembla que el que diuen no tingui res a veure amb el que fan. I segons puc llegir, les administracions encara ho fan pitjor.

Sí, les eines al nostre abast haurien de ser punteres, els programes i els ordinadors actualitzats i sense virus, tot ben estructurat i a ple rendiment... No m'ho crec. Fins i tot, si així fos, darrera sempre hi ha persones, i les persones no volem ni podem funcionar al 100% cada dia, no som màquines i comenten errades.

El que sí poden fer les administracions és facilitar un mínim acceptable d'eines -ja hi tornem a ser, quin és aquest mínim?-, per el que conta per jo sempre serà l'equip humà. Entre tots de ben segur que tindrem una càmera de fotos, de vídeo, més de dos ordinadors i una amalgama de coneixements pràctics, teòrics, tècnics, de vivències, d'hipòtesi,...  que no tenen preu. Dic jo, que en general el grup voldrà formar part sent conscient que tots podem i hem d'aportar el nostre gra de sorra.

També hem de ser conscients, en alguns casos no hi ha solució. Hi ha persones que no tenen vocació, no els agrada canviar la seva metodologia o estan desmotivats després de X anys lluitant. En aquests casos hauríem de dir les coses clarament: renovar-se o morir. Estem en un punt de no tornada de la nostra societat, els canvis són aquí, els treballadors hem d'aportar valor a les empreses i el valor s'ha de guanyar cada dia. Amb cursos, formació i sobretot ganes de desenvolupar la nostra feina de la millor manera possible.

No és de rebut que un mestre no vulgui saber res de les noves tecnologies o de qualsevol altre tema quan és una realitat que ens envolta i que, per tant, envolta als infants. Només que sigui per ells, ens hem d'informar per poder donar resposta a les dubtes que pugin tenir o al menys, poder dirigir-lo correctament.

Què m'agradaria o necessito perquè hem motivin? Un bon grup de treball, professionals. Que sàpiguen deixar els seus problemes de banda i es puguin focalitzar en el que fan i el que han de fer en cada moment. Perquè hi ha moments per tot i per tots. I ja dic que trobar-lo no és fàcil.

La comunicació en un centre

Ja hem comentat amb anterioritat la importància de crear i mantenir un canal de comunicació escola-família pel bé dels infants. Ara toca parlar de com afecta aquesta necessitat al propi centre.

Encara no he tingut el plaer de fer feina a un centre, pel que ens transmeten els docents, a una escola ens podem trobar tot tipus d'espècimen; professors entregats a les TIC, molt socials... fins arribar al que no comunica i no vol saber res del centre, només existeixen ell i la seva aula. Que, per altra banda, no es seva. He aquí un problema, la no comunicació dins d'un mateix centre del personal.  

Un centre educatiu i, en general, qualsevol centre laboral, no pot funcionar mai bé sinó hi ha comunicació. Alguna part es ressent sempre, si un mestre no es comunica amb la resta està deixant passar oportunitats per conèixer altres metodologies d'ensenyament, altres respostes davant a problemes que sempre poden sorgir, altres punts de vista diferents als nostres i que, perquè no, poden resultar més adequats en segons quines situacions. És a dir, no vivim sols, els nens han d'aprendre a comunicar-se i relacionar-se amb tothom, ells han de triar amb qui volen tenir més o menys contacte, però no poden eliminar aquesta oportunitat de conèixer, participar i col·laborar amb la resta d'alumnes de l'escola. Però sí els troben dins del mateix centre!

Per altra banda, la comunicació entre docents i resta de personal ha de ser sempre dins del mateix nivell, és a dir, seguint una metodologia horitzontal. Tots som igual d'importants i ens hem de respectar. Els mestres d'infantil no són menys competents que els de primària, imagino que no hi ha ningú capaç de pensar semblant tonteria, però per si de cas.

Per exemple, Crec que les activitats intercicles que es fan a les escoles són una bona manera de posar en comú mestres de diferents àrees i cicles.

Fins i tot, hem de veure a la direcció com un més, de fet és el que són. Ningú que jo sàpiga ha nascut sent directors. A més, és un càrrec que hauria d'anar canviant de persona per entendre com funciona, i veure i viure les avantatges i les desavantatges que té aquest càrrec.

A modus de conclusió, la comunicació dins del centre ha de partir des del respecte, amb l'objectiu de millora de les competències a nivell personal i grupal. No és un tema que s'ha  de deixar de costat, intentat trobar solucions en cas de que aquesta comunicació no sigui la adequada.

Algunas consideraciones en torno al software para Educación Infantil

https://ce.uib.es/estudis1213/file.php/11365/tema4/urbina.pdf

Reflexió sobre la lectura:

El primer que crida l'atenció és que es tracta d'un text escrit a l'any 2000. Fa un poc més de 12 anys!

Les dades numèriques no estan, per tant, actualitzades, però de les consideracions que fa del software dirigit als infants, dotze anys més tard, crec que encara es cometen els mateixos errors:

Al treball d'investigació els aspectes que tracta principalment el professor Urbina sobre el software dirigit als infants són:

Presentació del producte amb frases pretesament impactants i un regal adjunt. 

Dispersió d'edats/inespecificitat del destinatari.

Instruccions, consignes, indicacions. 

Menús/barres de botons, els punters.

Ús tutelat o autònom, complexitat de les tasques.

Adaptació a les capacitats psicomotores dels infants.

Tractament dels errors.

Variables idiomàtiques.

Guíes didàctiques.

No crec que aquests aspectes hagin canviat molt els darrers 12 anys. De fet, són presents a la actualitat. Per atraure l'atenció dels infants i dels pares els productes han de cridar l'atenció i oferir coses que els altres no fan. A més, si et regalen un producte extra pel mateix preu, encara millor. 

He trobat un llibre per començar a llegir que s'adreçava a edats compreses entre els 18 mesos i els 3 anys. Com es comenta a l'estudi, ja des dels 18 mesos hi ha una oferta de productes tecnològics.

Desconec si han variat les instruccions, però sí és cert, que cada vegada a i tot el software aquest aspecte ha millorat molt. Trobem ajudes virtuals, tutorials, guíes didàctiques i fins i tot informació extra quan deixem el ratolí sobre una icona. El mateix passa amb els menús i els botons dels programes, solen estar molt ben adaptats al tema principal (animals, sons...)

En quant a l'ús, és responsabilitat dels pares fer un bon ús del software. Els nens poden no tenir encara desenvolupada una capacitat cognitiva suficient per fer front a les tasques proposades, per fer front als errors i també per reconèixer si s'adapta a les capacitats psicomotores dels infants. Les tablets ajuden molt en aquest aspecte. És molt més fàcil dirigir els punters amb el dit (per als infants) que no fent ús d'un ratolí. L'ajuda i guia dels pares és fonamental.

Per acabar, a nivell europeu es molt comú trobar programes traduïts als principals idiomes (anglès, alemany, francès, espanyol i italià), ja que com es comenta a l'estudi és una mesura d'abaratiment de costes, i no conec cap empresa que no vulgui abaratir els costes.  

Després de la lectura, a l'hora de triar qualsevol programa per infants hauríem de veure si ofereix realment allò que cerquem, però des del punt de vista dels infants (quan es pugui), d'allò que realment necessita i no d'allò que volen els pares, ja que de vegades no és el mateix. També s'haurà de valorar què aporta i com ho fa (com es presenta en pantalla el programa). 

Web 2.0: Caceres del tresor

La cacera del tresor.

En essència, una cacera del tresor és una hola de treball o una pàgina web amb una sèrie de preguntes i una llista de pàgines web en les quals els alumnes busquen les respostes. Al final s'acostuma a incloure la "gran pregunta". la resposta no apareix directament en les pàgines visitades i que exigeix integrar i valorar lo parès durant la recerca. Les caceres del trsor són estratègies útils per adquirir informació spbre un tema determinat i practicar habilitats i procediments relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació en general i amb l'accés a la informació a través de la Internet en particular.

Tret d'un article d'en Jordi Adell.

Centre d'Educació i Noves Tecnologies

Universitat Jaume I

http://webquest.xtec.cat/WebCaceres/tresor.htm

Anem a analitzar una cacera del tresor de la següent pàgina:

http://anaisabelmartin.blogcindario.com/2011/02/00022-caza-del-tesoro.html

He triat una que es diu "Los animales domésticos y salvajes":

http://www.vandelvira.net/phpwebquest/caza/soporte_mondrian_c.php?id_actividad=410&id_pagina=3

El text ocupa una petita porció de la part central de la pantalla, mida petita de la font i els colors són cridaners. 

El trobo ben estructurat, els nens han de seguir les passes marcades:

1) Introducció

2) Preguntes 

3) Recursos

4) La gran pregunta 

El principal problema és que a la secció de "recursos" alguns enllaços no funcionen, altres donen massa informació i a d'altres trobem més publicitat que no pas informació. La selecció de les webs no ha estat encertada. Sent aquest el pilar fonamental per realitzar l'activitat, trobo que no s'ha fet una bona feina i que aquesta cacera s'ha de canviar.

L'aparença hauria de ser més agradable, amb dibuixos i sons, els enllaços dels quatre apartats més grans i les webs disponibles millor adaptades (text, vídeos i imatges) al tema principal i als destinataris (no s'indica l'edat).

Com ens poden ajudar les TIC en la comunicació escola-família?

Un dels aspectes més importants de la nostra societat és la comunicació. Es diu que som animals socials, uns més que d'altres, com tot en la vida.

Si per un nen està demostrat que el pas de deixar a la família per anar a l'escola pot ser traumàtic i mai és fàcil (tampoc pels pares), deduïm que tot allò que faciliti dins (i fora) de l'escola la comunicació entre aquests tres agents: nens - escola - família és de vital importància. De fet, quan acaba el dia i els pares o familiars recullen als nens, és recomanable, i necessari, que els mestres i la resta d'adults disposin d'uns minuts per poder parlar directament entre sí i posar-se al dia del que ha passat. De igual manera passa quan arriben a casa.

Un dels mètodes que hem va cridar l'atenció per la eficàcia i senzillesa a l'hora de mantenir aquest contacte escola-nen-família és el diari. És a dir, una llibreta on cada dia la família entrega a la mestra a l'acomiadament i aquest la retorna a la sortida. Sempre escriuen el més rellevant en un parell de línies. En el cas de la mestra, queda clar que sent només un parell de línees però, uns vint i pico nens haurà d'emprar un temps considerable. Hem de sumar la resta de tasques que farà durant el dia ;)

Ja centrats en la qüestió inicial, les TIC poden fer que aquesta necessària comunicació sigui més contínua, i per tant fluïda, a més de enriquidora. Per exemple: no sempre els pares poden anar a veure personalment a la mestra, en casos puntuals, podrien fer una tutoria virtualment. Si el nen no pot assistir a classe, es troba malament, o mostra interès/rebuig en una situació concreta, els pares poden informar en aquell moment, o posteriorment donant molta més informació que no pas si ha de recordar al dia següent o al parell de dies que va passar al voltant d'aquella situació que va agradar o no al nen.

Si no ens volen complicar tampoc massa, ens podem enviar els treballs que han fet a classe o a casa per poder compartir-los amb la família o els companys. Per exemple; si es treballen els animals, poden gravar-se ells mateixos reproduint el so i penjar-lo. Així, a classe ho tornaran a fer, però també conten amb l'ajuda i la seguretat de la gravació. Aporta seguretat perquè saben que ho han fet bé, potser en aquell moment no, però el saben fer. De igual manera, es poden compartir moments familiars, dibuixos fets per ells, recordar dades importants (com comentar a classe que el pare/mare/avia/avi d'un dels infants compleix anys) i fer un present entre tots.

Els pares sempre volen saber amb qui juguen els seus fills, amb les TIC poden veure qui són (tene imatges) i què fan. Aquest enunciat sona pitjor del que sembla. 

Les TIC ben emprades són una gran font de comunicació, els pares poden veure i participar del dia a dia dels nens a l'escola i l'escola del nen amb les famílies. Tots tres es poden conèixer millor amb l'objectiu de crear persones cíviques i autònomes.

Què passa amb les famílies sense recursos? sense formació a les noves tecnologies o simplement aquelles no que volen saber res de les TIC? 

Amb aquestes no ens hem de rendir. Haurem de cercar altres canals de comunicació que sigui igualment eficaç (com el diari). En cas contrari, quan no hi ha comunicació, qui més perd és el més desprotegit, el nen.     

Un siglo de tecnologías

Vídeo del tema 2.

Aquest vídeo m'ha paregut molt original, i el senyor molt tendre.

El vídeo ens mostra un visió clara i directa de la història. Quan diem que la nostra societat canvia a un ritme molt accelerat aquest senyor és una demostració viva: el va viure i veure l'arribada de la llum (electricitat) al seu poble, se'n recorda de com alguns no la volien dins de casa per por. Ens diu que tenir UNA foto era com tenir un tresor, ara qui més qui menys té 2.000 fotos.

Un repàs de la nostra història més recent, un avi molt centrat (92 anys al 2006) que gràcies al que ha viscut està convençut que vindran més avenços per fer-nos, en principi, la vida un poc més senzilla. Com poder anar a l'Argentina en 8 hores en comptes de necessitar 32 dies. 

Com deia en Jesulin: "En dos paraules: IM-PRESIONANT"

Aplicació de les TIC als processos educatius

Després de llegir el que diu la normativa (L.O.E., Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'Educació) vers l'aplicació de les  noves tecnologies a l'àmbit educatiu, com ara:

"...garantir l'accés de tothom a les tecnologies de la informació i la comunicació...s'ha de fomentar una primera aproximació...les tecnologies de la informació i la comunicació s'han de treballar en totes les àrees... iniciant-se en el seu ús com a mitjà d'expressió, de comunicació i de coneixement... aprendre durant tota la vida..."

Ens podem preguntar si és suficient el que diu la normativa i si realment s'està aplicant a l'escola.

És suficient? Crec que sí. 

S'està aplicant a l'escola? No ho crec. 

Per una banda, si llegim un poc la història de com s'han volgut introduir les noves tecnologies, anys 80 fins ara, veurem que hi han hagut alt i baixos contínuament. Han passat de ser una prioritat als 80 (sense aportar realment recursos per dur-la a la pràctica) a deixar-la de banda (crisi dels 90). I quan Europa fa una proposta amb un pla d'actuació i tenim recursos econòmics, els nostres polítics comencen a dividir i a fer propostes amb la dissolució directa dels plans d'actuació i dels recursos econòmics.

Per altra banda, els mestres no deixen de ser persones, i com a tals, poden agafar mals costums. Les quals són difícils de  canviar, però no impossibles. Són part responsable del problema també. Una persona que fa 30 ó 40 anys que es dedica a repetir cada dia el mateix, que s'ha dedicat a fer la mateixa rutina durant tota la seva vida laboral, sense preocupar-se per actualitzar els seus coneixements, considero que és molt difícil fer-la canviar. Voler que fomenti uns valors, com aprendre durant tota la vida, voler que apliqui altres corrents didàctiques, sincerament no ho veig. Clar que no són tots els professionals, però sí un gran nombre. De fet, els podem trobar a qualsevol àmbit educatiu, des de les escoles fins a les universitats. 

En aquests casos què hauríem de fer? Jo aplicaria  la màxima de renovar-se o morir. Si volem estudiants del segle XXI, necessitem professionals del segle XXI. Les administracions tenen una gran feina de reciclatge dels professionals i de facilitar les eines. Però també, els professionals han de voler pujar al tren.

Si el que diu la normativa s'està aplicant o no a l'escola depèn molt de les mateixes escoles (de les persones que hi treballen) i de les administracions (fan o no correctament la seva feina de control, supervisió i ajuda). Per tant, ens hauríem de plantejar què s'ha de canviar per dur a terme el que diu la normativa. Canvis? 

Fractura digital

Segons la wikipèdia:

La fractura digital, també dita escletxa digital o esquerda digital, és una qüestió d'abast polític i social que fa referència a la diferència socioeconòmica entre les comunitats que disposen d'accés a les noves tecnologies i les que no. El terme procedeix de l'anglès "digital divide", utilitzat per l'Administració Clinton per a fer referència a la fractura que podia produir-se als Estats Units entre "connectats" i "no connectats".

Tot i així, el terme també fa referència a les diferències que hi ha entre grups segons la seva capacitat per a utilitzar les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) de forma eficaç. Les diferències en aquest nivell d'ús es produeixen principalment a causa dels diferents nivells d'alfabetització i la capacitat d'aprenentatge que sol estar en funció de l'edat.

Altres autors estenen l'abast de la fractura digital per a explicar-la també en funció del que és denominat analfabetisme digital, consistent en l'escassa habilitat o competència d'una gran majoria de membres de les generacions nascudes abans dels anys seixanta que no han après a usar les eines tecnològiques de computació i per tant és molt limitat també el seu accés als serveis d'Internet.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fractura_digital

He decidit fer un petit parèntesi amb aquest terme, perquè el considero vital per la nostra societat. Veig una societat, fins ara, que no es preocupa gaire per l'aprenentatge continu al llarg de la vida. Més bé, es preocupen per gaudir i per no complicar-se la vida. Aquell pensament del "ja ho faran els altres", tant  perillós i que ha afavorit l'aparició d'una societat molt tancada en l'individualisme. La majoria dels nostres majors no es veuen capaços per aprendre res nou. A l'àmbit informàtic perceben als ordinadors com màquines massa complicades. I estic convençut, que la gran majoria no ha intentat ni encendre un ordinador. Els adults tampoc es solen escapar d'aquesta percepció; un ordinador és complicat. No tinc temps per aprendre (ni ganes d'aprendre).

Doncs bé, no hem d'oblidar que la vida s'ha allargat molt, que el món canvia a ritmes molt accelerats, i que tard o d'hora tot anirà connectat per la xarxa. Per tant, tard o d'hora TOTS (grans i no tan grans) hem d'aprendre a fer ús de les noves tecnologies. Al menys, a nivell d'usuari.

El que vull remarcar, és que hem d'ajudar i facilitar als nostres familiars i coneguts a introduir-se en aquest nou món, ja que també és el seu nou món. Corren el risc de quedar-se fora, i potser no són conscients. Estic convençut que arribarem a tenir eines que simplificaran molt la introducció en aquest món de les noves tecnologies, com poden ser les tablets, però fins que no arribin a les nostres mans (no són precisament barates) sempre podem aportar el nostre gra de sorra.

Escric aquestes línies perquè des de fa un parell de mesos no disposo de connexió a internet, i tinc la sensació constant que m'estic quedant fora, que m'estic perdent alguna cosa. Tot i això, no hem d'oblidar que els humans som éssers socials, no hem de voler passar el 100% del nostre temps connectats a la xarxa quan podem estar amb persones no virtuals.       

En referència al terme fractura o bretxa digital, crec que aquestes imatges el representen molt bé:

http://labrechadigital.wikispaces.com/Historia+de+la+brecha+digital

http://revistahomodigitalis.wordpress.com/2011/04/03/la-brecha-digital-generacional/

Així com aquest vídeo:

Salutacions

Reflexió: Sociedad de la información, tecnologías digitales y educación

La Sociedad de la información, tecnologías digitales y educación
Web docente de Tecnología Educativa. Universidad de La Laguna. 2002  Manuel Area Moreira

Ens trobem amb un text del 2002 que ja ens deixa veure per on se’n camina la nostra societat. És curiós, perquè ben podria estar redactat fa només un parell d’anys, ja que la situació a desembre de 2012 és molt semblant.

Som a quart  i des de el primer dia, allà al 2009 els professors remarcaven la importància de l’aprenentatge continu al llarg de la vida. En aquest article ens trobem amb la mateixa premissa, a més d’altres, sobre la necessitat obligatòria d’aquesta formació continua (educació) sinó ens volem quedar fora de la societat. D’aquesta societat de la informació.

Totes les revolucions, en referència a la tercera revolució industrial (la nostra actual), aporten avantatges i inconvenients, els quals sempre dependran de la perspectiva amb la qual es mirin. La nostra és l’anomenada societat de la informació; tenim al nostre abast tal quantitat d’informació que estic d’acord amb en Manuel Area quan diu que aquest saturament d’informació el que acaba provocant és desinformació, i més fàcilment del que ens pensem.

Un dels aspectes més negatius de les noves tecnologies és que han accelerat el procés de globalització (amb les seves conseqüències). No l’han creat, però sí faciliten de manera escandalosa la interconnexió de totes les parts del món a dins la xarxa comú: internet. Una vegada més, la globalització també aporta avantatges i inconvenients, depèn del punt de vista, i sobretot, ideològic de cadascun. Malauradament no és el tema a tractar a aquesta reflexió.

Apart de la globalització, les noves tecnologies han millorat l’eficàcia i eficiència de tasques i feines en general, faciliten treballar amb grans bases de dades, podent accedir a la informació des de qualsevol lloc, sense tenir que transportar la informació físicament. Òbviament, l’únic, però indispensable requisit és la necessitat de contar sempre amb una connexió permanent a la xarxa, a més d’una disminució de la nostra intimitat (tots els nostres moviments queden registrats als diferents webs).

Altre dels temes centrals de l’article és la informació, ja que nosaltres son ara els seus clients. La informació es presenta com un producte més del mercat. Això és el que és, i crec que sempre ha set, un producte amb el qual les grans nacions (corporacions) poden alienar i manipular a les societats, a les masses. Un clar exemple d’això podria ser com els polítics empren sempre la informació pels seus propis objectius. Els empren per enfrontar a les societats en temes tan absurds com ara atacar al català, en comptes de defensar una llengua que és patrimoni de tots (com totes les llengües), incendien el carrer per crear una cortina de fum sempre que els hi fa falta.

Però continuant amb la societat de la informació i les noves tecnologies, quan entra en joc l’escola, no podem pensar en la gran bretxa tecnològica que existeix entre el carrer i la pròpia institució. A qui beneficia aquesta bretxa? Si ja des del 2002, i segurament molt més abans, es parlava de l’exigència de millorar les instal·lacions escolars, com es que ara, acabant aquest 2012, encara continuem amb les pràcticament mateixes reivindicacions? I que passa amb el professorat? Si tots estem d’acord en què el rol del mestre ha de canviar també per adaptar-se a la realitat actual (2002), qui es preocupa de potenciar i facilitat aquesta actitud entre els docents? A més d’assegurar-se de  que sigui així? La bombolla immobiliària i financera va esclatar al 2008, sinó es va aprofitar per realitzar aquesta reconversió durant l’expansió econòmica (els anys anteriors), i en vista dels retalls educatius que estem sofrint, crec que ens falten molts, però molts anys, abans de veure feta realitat aquesta reconversió. De nou, em pregunto, a qui benefica aquest empitjorament de l’educació pública?